Problemes de l'espatlla com articulació,
Patrons:
(dedicat al Dr. Enric Sirvent i Ribaldà)
Els processos (malalties) que afecten a l’espatlla i altres articulacions , sovint tenen tres formes de presentació que anomenem patrons. Un d'ells te la limitació de la mobilitat com a expressió i l’anomenem patró capsular. En l’altre es la disfunció muscular la seva expressió i l’anomenem patró miotendinós i el tercer es la inestabilitat
Exemple del patró capsular es la limitació posttraumàtica. Limitació que observem tant després d'una fractura, una cirurgia oberta o artroscópica, o una capsulitis retràctil ...i es una resposta dels elements capsulo-lligamentosos ( la pròpia articulació) a la agressió traumàtica. Aquest patró es dona sempre en totes les articulacions però es a l'espatlla , articulació molt mòbil, on es veu molt mes.
Un exemple del patró miotendinós pot ser una paràlisi, una ruptura tendinosa... es tracta d'un proces de fora de la articulació que s`observa preferentment en un dèficit de la mobilitat activa de la mateixa.
Si be cada procés concret ( subacromial,fractura, artrosi, capsulitis, inestabilitat) presenta majorment un dels dos patrons, en algun cas es poden veure els dos en temps diferents aparèixer en un mateix procés.
Quadres clínics habituals:
consulteu també: http://www.shoulderdoc.co.uk ;
1.-Síndrome de l'espai subacromial (mal anomenada tendinitis de l'espatlla)
(Patró miotendinós amb alguna fase de capsular)
La tendència actual és culpar els tendons del manegot rotador (supraespinós, infraespinós ...) de tot procés dolorós de l'espatlla. Hem de recordar que el dolor de l'espatlla pot ser causat per molts processos i que la síndrome de l'espai subacromial és, amb molt el més freqüent. Així i la síndrome és un conjunt de símptomes i signes NO un informe d'una ressonància o d'una ecografia. En els anys 50 del segle passat ja es va descriure l'evolució natural de les lesions dels tendons del manegot com un procés degeneratiu i moltes vegades asimptomàtic. Per tot això el consell del professional de l'espatlla hauria de ser millorar el dolor i explicar al pacient que en moltes ocasions aquesta milloria no vindrà de la mà d'una major força.
La cirurgia actual permet millorar molt la funció de l'espatlla degenerat però encara no ha aconseguit «tendons nous». els tractaments amb factors de creixement encara avui estan qüestionats perquè no han demostrat suficientment la seva efectivitat encara que si esta en estudi.
Que és un síndrome de l'espai subacromial?
L'acadèmia Americana de Cirurgians Ortopèdics la defineix com un procés dolorós de l'espatlla que apareix en les activitats que comporten l'elevació i rotació interna del braç. La base anatòmica lesional varia des de la bursitis (inflamació i proliferació de la borsa natural que existeix entre l'os acròmion i els tendons del manegot rotador) a la lesió degenerativa del manegot i ulterior trencament de tendons, afectació de la porció llarga del bíceps i en algun cas al final l'artrosi.
Una bona exploració clínica és més útil i menys cara que una ecografia en el diagnòstic del síndrome subacromial. La ressonància magnètica s'ha mostrat molt eficaç en el diagnòstic exacte de les lesions quan es precisa una planificació quirúrgica del tractament.
El primer pas per millorar el dolor és el tractament físic i la rehabilitació funcional que arriba a millorar fins a un 70% d'aquestes síndromes. Si aquesta ha estat ben realitzada i no millora el dolor està indicat un tractament quirúrgic.
El tractament quirúrgic varia des de la simple neteja de la bursa, la acromioplastia anterior (llimat de la part anterior de l'os acròmion per millorar el pas dels tendons del manegot) a la reconstrucció dels tendons trencats que "puguin" ser reparats. La artoscòpia és un dels procediments més utilitzats per tractar aquest procés, encara que en algun cas la cirurgia oberta pot ser d'utilitat.
En el cas de presentar una artrosi per la disfunció perllongada de l'articulació de l'espatlla pot estar indicada l'artroplàstia total inversa d'aquesta articulació sempre que sigui causa de dolor i disfunció intractables per altres mitjans.
L'única indicació de tractament quirúrgic urgent són les ruptures traumàtiques recents (primeres 3-4 setmanes) de tendons no degenerats ja que el resultat en aquest tipus és excel·lent. La resta de lesions s'han d'estudiar correctament i millorar per tots els mitjans possibles abans d'emprendre la decisió de la cirurgia.
En resum, la síndrome subacromial i les lesions del manegot dels rotadors són alguns dels problemes més comuns de l'espatlla. Quan es detecten i es tracten apropiadament, la majoria dels pacients no necessita sotmetre a la cirurgia. Els exercicis i els canvis en l'estil de vida poden ser de molta ajuda a l'hora de prevenir les lesions del manegot dels rotadors.
L'envelliment de la població comporta un augment de les fractures. La fractures de l'articulació de l'espatlla són després de les del canell i maluc les més freqüents de l'humà. Només un 20% d'aquestes lesions es consideren desplaçades i per això tributàries d'un possible tractament quirúrgic.
La decisió d'un tractament quirúrgic radica en sospesar totes les variables que influeixen en aquestes lesions, tipus i desplaçament de la fractura, edat de l'individu i la seva necessitat funcional concreta.
Quan no s'aconsella el seu tractament quirúrgic bé sigui perquè no hi ha criteris de desplaçament bé perquè el pacient és molt làbil i el seu tractament agressiu pot representar un risc poc aconsellable es realitza un tractament ortopèdic funcional (TOF) que va encaminat a la recuperació funcional de l'espatlla en general.
En els casos que està indicat el tractament quirúrgic es sol practicar reducció de la fractura i síntesi o sigui amb una placa metàl·lica i cargols. En algun cas especial en què la lesió articular és molt severa i el seu pronòstic funcional serà dolent es pot aconsellar una artroplàstia (pròtesis).
Actualment les pròtesis que més s'utilitzen són les anomenades inverses (pròtesis total invertida) per tenir un disseny al revés de la forma anatòmica normal. És aquest disseny el que permet obtenir una funció més constant i sovint millor, que l'obtinguda en casos de recosnstrucció protèsica anatòmica (hemiartroplastia) clàssica.
3.- Rigidessa Capsular
(ANTIGA CAPSULITIS ADHESIVA)
4.- L'artrosi de l'espatlla
"Em fa molt de mal l'espatlla i no la puc moure"... Es un procès de restricció articular dolorosa de l’espatlla que te tendencia a autolimitar-se en un plaç de temps de 1-2 anys. Veieu la pagina específica.
4.- L'artrosi de l'espatlla
(Patró capsular per excel·lència)
L'artrosi no és infreqüent tant com a conseqüència de traumatismes, recidiva de luxacions, trencaments del manegot molt evolucionades, com les anomenades idiopàtiques (sense causa inexplicable) com passa al genoll o el maluc. Aquest procés degeneratiu cursa en forma de brots de inflamació amb dolor i progressiva limitació de la mobilitat de l'espatlla.
La artroplàstia (pròtesi d'espatlla) és un molt bon tractament per a aquest tipus de procés ja que condueix a les millores de la mobilitat i alleugeriment del dolor d'aquesta articulació. les pròtesis d'espatlla després d'una fractura no tenen tan bon resultat com les que s'implanten per tractament d'una artrosi.
La luxació es dona freqüentment en l'individu jove i la recidiva (luxacions repetides amb poc traumatisme) és la principal complicació en ells. En canvi en el cas de presentar-se en l'adult de més de 40 anys és la rigidesa posttraumàtica és el problema més freqüent. No és estrany que a aquesta edat es puguin donar trencaments dels tendons del manegot dels rotadors i en menys freqüència paràlisi nerviosa (Nervi Circumflex) com complicació a aquest tipus de traumatismes en aquest tipus de pacients de major edat.
(INESTABILITAT)
La separació dels ossos de l'espatlla (luxació) sol tenir un origen traumàtic. La presència d'una laxitud articular, generalment congènita, pot modificar la forma de presentar-se. En més del 86% dels individus la luxació produeix un arrencament del lligament gleno-humeral-inferior i amb ell, del labrum glenoïdal, element fibrós semblant al menisc que és decisiu en l'estabilitat de l'espatlla.
En alguns casos la lesió de l'labrum glenoïdal és superior i s'associa a un arrencament del tendó del bíceps que té un trajecte intrarticular i íntimament relacionat amb aquest labrum i el lligament. A aquestes lesions superiors del labrum se'ls denomina SLAP (Superior labrum Anterior and Posterior lesió) i els seus símptomes no són les luxacions repetides sinó quadres de dolor durant el moviment del braç.
S'aconsella tractar la recidiva del pacient jove, mitjançant reparació dels lligaments lesionats ja que les recidives continuades tenen un alt risc de provocar una artrosi prematura d'aquesta articulació. També és aconsellable tractar quirúrgicament les lesions SLAP ja que provoquen disfuncions importants.
L'estudi d'aquestes lesions de inestabilitat és aconsellable realitzar-la mitjançant Artro-ressonància. Després del mateix es valora el tipus de tractament aconsellable. L'artroscòpia el mètode més freqüentment utilitzat per tractar aquests processos. En algun cas en què la lesió comporti també un defecte ossi important pot ser aconsellable intervencions amb cirurgia oberta.
https://drhueso.blogspot.com/p/rigidessa-capsular-despatlla-rigidessa.html
L'estudi d'aquestes lesions de inestabilitat és aconsellable realitzar-la mitjançant Artro-ressonància. Després del mateix es valora el tipus de tractament aconsellable. L'artroscòpia el mètode més freqüentment utilitzat per tractar aquests processos. En algun cas en què la lesió comporti també un defecte ossi important pot ser aconsellable intervencions amb cirurgia oberta.
https://drhueso.blogspot.com/p/rigidessa-capsular-despatlla-rigidessa.html
